Crònica de l'ocell que dóna corda al món, de Haruki Murakami

Haruki Murakami (1949-), escriptor i traductor japonès contemporani.

Murakami, Haruki. Crónica del pájaro que da cuerda al mundo (Nejimaki-tori kuronikuru, 1992-1995).

Barcelona: Tusquets-Maxi, 2008; 903 pp; traduït per Lourdes Porta i Junichi Matsuura; ISBN 84-8383-510-4

En Tooru Okada està a l’atur i s’ocupa de les feines de casa mentre la seva dona, la Kumiko, treballa. El seu gat ha desaparegut. Un dia truca per telèfon una dona misteriosa, buscant el gat descobreix una casa abandonada del barri, i en Tooru veu com tot el que l’envolta, tota la seva normalitat, comença a caure en una espiral estranya.

Barrets vermells, gats que marxen, la Kumiko que desapareix, pous, taques a la galta, aigua i històries difuminen el món real en el món del somni, al so del ric-ric d’un ocell que dóna corda.

“Cuando renuncié a esforzarme en pensar en algo en concreto, acudieron a mi memoria recuerdos fragmentarios. Me asaltaron en secreto, como el que llena en silencio un agujero. Lugares adonde había ido, personas a las que había visto, heridas que había sufrido en mi carne, conversaciones que había mantenido, objetos que había comprado, cosas que había perdido: fui capaz de recordarlo todo claramente. De manera tan vívida y detallada que me sorprendió a mí mismo.”

En Murakami treballa en aquell terreny entre el quotidià i el somni. Una situació normal pot anar-se difuminant en un espai, cada cop més indeterminat, augmentant de dimensions, reduint-se fins tornar-se eteri, mostrant estranyes connexions que es mouen per una mena d’atzar latent en el text, mostrant una tendència a l’expansió, al creixement, mentre es va desenvolupant una crònica fluida, a voltes fragmentada, davant dels nostres ulls. De vegades les coses canvien sobtadament i només posen de manifest una gran certesa, que no les coneixem realment. A vegades cal trobar aquell pou, aquell lloc profund i aïllat on submergint-nos en una buidor, fosca i densa, per poder mirar-nos per dins i per poder mirar tot el que ens envolta. Un lloc on tot pot perdre aquells contorns reals que creiem dominar i saber, on se’ns presenta una definició de línies nova, que sent la mateixa, fa que sigui diferent. Un buit que cal enfrontar, cal mirar sense buscar res en concret, i que potser passa del caos a l’odre o fa el camí contrari davant els nostre ulls.

… L’estiu ho té. Agafes aquell llibre gruixut, busques el teu espai i el moment adequat i comences la lectura. Tot el que t’envolta comença a desdibuixar-se, sense que en siguis conscient, mentre et capbusses en una història que a poc a poc t’embolcalla…

-la darrera estança del laberint, 18 d'agost de 2008-